Sento dir que un s’ha quedat sense feina, l’altre s’ha de fer càrrec de tota la família, un altre ha perdut un familiar, també hi ha el que pateix una malaltia o aquella família estan tots barallats o aquell viu sol…
Reflexiono i alguna cosa se’m remou per dins; els pensaments no paren. Apareix la por i, fins i tot, l’angoixa. I em venen aquells pensaments que no sabem el que tenim fins que ho perdem, que no ens podem queixar…
Però segueixo amb la meva rutina de casa a la feina i de la feina a casa. I els dies passen. I de tant en tant apareix algun pensament d’aquelles persones que ho estan passant malament.
Tot i que hi ha coses que no es poden evitar, el que sí puc fer és allò que depèn només de mi.
Què faig jo per a mi? Em cuido físicament? Em cuido emocionalment? Menjo equilibradament? Descanso les hores que haig de descansar? Socialitzo el que necessito? Em dono algun caprici de tant en tant? És a dir, m’escolto i em tinc en compte?
Soc egoista per pensar en mi? Doncs no. Pensar en mi és el millor regal que em puc fer. Si no ho faig jo, no ho farà ningú. Pensar en mi, em fa sentir millor, amb més seguretat, amb més confiança i això es nota i arriba als altres. Estar bé amb un mateix fa que estiguem bé amb els altres.
Les obligacions i responsabilitats no es poden deixar de banda, però sempre podem trobar moments per dedicar-nos-els.